Avui regalo això al Gustavo, l'home tortuga que m'acompanya a la feina cada dia. Li havia de fer un regal perquè tot i ser l'home tortuga és la persona que pot arribar a correr més amb el cotxe en un moment donat.
M'explicaré, haig de demanar-li perdó perquè la setmana passada (o va ser l'altra?) vaig fer tard, culpa dels trens, busos i aquestes coses. La història està en que tornàvem amb l'Ona des de Cerdanyola, ja anàvem força tard, i se'ns van afegir un parell d'anècdotes pel camí:
Vam veure com una iaiona es posava a cridar "Voy a llamar a la policiaa" amb veu d'histèrica, aleshores tot el vagó es va aixecar per veure què passava i va semblar que feiem pressió a un fet que acabava de succeir, un parell de marroquins havien pegat a una noia. Passats pocs minuts i quan el parell d'agressors havien marxat del vagó (a causa de l'amenaça de la iaia cridanera) ens vam enterar de la veritat, es veu que la noia estava robant als dos marroquins, en aquell moment no ens hagués semblat possible. Si la noia hagués pegat als marroquins segur que no hi hagués hagut problema, segur que la estarien robant. Quines contradiccions.
Quan vam arribar al cole ho vaig explicar uns 5 o 6 cops, perquè els nens anaven cridant a amics i a amics d'amics perquè tornés a relatar la meva historia. El més bonic és que cada cop que l'explicava ells seguien allà, escoltant-me, atents a la repetició del relat i a la repetició de la repetció.
Com que uns quants són marroquins van fer una espècie de reflexió extranya dient que ells quan s'enfaden, s'enfaden però que no sempre tenen la culpa i que molts cops van en contra d'ells perquè sí. Va ser una reflexió molt maca, tots hauríem de veure què en pensen els nens i els hauríem de fer una miqueta més de cas.
En definitiva, si no hagués sigut per el tortuga Gustavo no hagués arribat a temps a classe, i com que ell sí que va arribar una mica tard li vaig prometre un pot d'estrelles i una estrella (no petita, sinó mitjana ;)).
