Estoy subiendo al Everest en silla de ruedas... y estamos en invierno.

Per aclarir les coses no has d'anar a prendre un cafè amb un amic. Cal anar a prendre un tros de pastís de xocolata immens amb un got de xocolata amb llet i nata.

Sí sí, que a vegades això fa falta, i pot ser que sigui gairebé per res, però et soluciona la vida. Aquest cop ha estat gràcies a l'Alexis, que m'ha convidat i tot, perquè feia molt que no teníem les nostres trobades on anem a dinar a llocs cars i l'acompanyo fins la porta del metro. Doncs avui m'ha convidat ell, m'ha acompanyat fins al tren i m'ha tornat tot l'ànim que se m'havia esvaït al matí.

Que les coses estan per posar-se a plorar, però l'Alexis té la clau:

-Te gustan los retos?

-Mira niña, estoy subiendo al Everest en silla de ruedas... y encima estamos en invierno.

Doncs per sobreviure a rutines barates plenes de dies grisos, de busos fastigosos i de rates a les terrasses dels bars fa falta una mica d'alegria i de ganes de guanyar, de seguir endavant. Tenint l'Alexis de guia espiritual tothom podria somriure una mica més. A la vida cal ficar-hi un humor tallant, una faceta una mica descarada i molta xocolata, si no no valdrà tant la pena passejar-se per aquest món ple de desapercebuts.

Estiu

Ja que en Guillem, company de bus, cada dia diu: "a veure si ja ens podem posar calça curta!!" i aprofitant que entra la primavera (segons El Corte Inglés) volia fer una mena d'homenatge a l'estiu, que ha d'aparèixer tard o d'hora.

Tots vivim pensant en aconseguir una bona feina, l'amor de la nostra vida, el viatge somiat o simplement la felicitat. Jo trobo que no cal passar-se, ja pensarem en això més endavant, de moment cal deixar-se portar pel que et trobes cada dia, el que vols al cap de setmana o el que voldràs aquest any.

I aquest any, com l'anterior o l'altre, vull un estiu fabulós. Vull uns mesos per fer tot el que ara no puc fer: veure els amics una mica (ni que sigui una micona), marxar una mica lluny, anar de concerts, trobar-me amb gent que sempre trobo en ambients tristos (uni, curro,...), passar per la platja, acampar, estar amb la família, caminar, veure amics que fa temps que no veig, BBQ's que durin fins el vespre, veure el Gus i la Pitbull, guerres d'aigua, nedar, veure gent que només veig a l'estiu, estar fora de casa durant la nit, fer-nos passar per guiris(això amb l'Ona, no pregunteu), cacaolat fred, dormir amb tu les nits que vulgui, fer fotos maques, tardes a casa en Grego, ...

D'aquesta manera avui em plantejo l'objectiu d'anar una mica de pressa, acabar (bé) amb aquest curs i deixar tot l'estiu per gaudir (i treballar, però això no ho dic per no trencar gaire amb l'harmonia del text). Si algú més es vol apuntar que m'ho digui, que quedarem per fer migdiades i aconseguir que aquests mesos passin molt més ràpid.

Ubicació i alçada

Avui he après que a cada pas es creix una mica més i que cadascú té el seu lloc. Dia a dia vas notant una rutina que es va fent i desfent ella sola: comences i acabes, i tornes a començar per tornar a acabar. El teu lloc el trobes quan somrius fent el que fas i creixes quan te n’adones què estàs fent.

Per exemple, a les tardes sempre vaig en cotxe a treballar i torno al bus, però dilluns va nevar i vam haver de caminar molta estona sota la neu, va costar, però ens vam adonar de l’esforç que vàrem fer per arribar a casa, havíem crescut una mica més, ens n’havíem ensortit.

Des d’aleshores tornar en bus és més divertit i jugar amb els nens em fa somriure més que mai, encara que siguin les personetes més trapelles del món, suposo que aquest és el meu lloc, i espero seguir creixent d’aquesta manera, superant petits reptes que em trobo de camí al cap de setmana.

Abans de concloure, però m’agradaria felicitar a la Paola, que en menys d’una setmana ha trobat el seu lloc i ha crescut moltíssim. Ha trobat amics, fa el que vol i somriu, que no són fites fàcils d’assolir. I tot això ha estat gràcies a la micona de neu que va caure, així ens vam quedar ella i jo a classe jugant a fer flocs de neu amb fulls de paper.

Si és que no hi ha res com anar creixent i no deixar mai de ser petita ^^.

Flors

Espero que aquest sigui un any ple de flors ja que he començat amb bon peu. De moment n’he regalat tres. La primera va ser per disculpar-me amb l'Ona -ja que hi ha errors que no saps ben bé com els comets però erres sense saber-ho i es pot arribar a fer molt de mal-, li vaig portar al pis mentre ella no hi era i quan va arribar a casa se la va trobar, una rosa blanca.

La segona havia de ser per la Blanca perquè va ser l'única que quan vaig carretejar la flor de l'Ona em va dir: "Oh, és per mi??". Aleshores li hagués regalat, però clar, era per l'Ona (a més a més, regalar una rosa blanca a la Blanca deu ser molt típic, tots els nois li deuen regalar el mateix cada dia). El dia del sopar de classe doncs, li volia portar una rosa vermella, i li vaig dur, però ella estava de viatge, i mira que jo ho sabia, però anava encegada en regalar-li i no hi vaig caure... en fi, que la flor va acabar en mans de la Maria Àngels, decapitada i entre mig de cerveses i cigarrets, el que passa quan una rosa surt de festa.

Avui he regalat la tercera (i última), està clar a qui, em faltava regalar-li la flor a la Blanca i, essent una mica més original, hi havia narcisos a casa així que li he dut un. S’ha notat una mica més de primavera dins de classe. Els petits detalls dels dies de cada dia fan somriure a la gent.

De fet, sé que qualsevol flor t'alegra el dia, a mi, en concret, les roses vermelles atès que he estat afortunada de rebre'n dues durant el que portem d'any. Una me la van regalar tornant de festa: vaig coincidir amb un venedor de roses al Busnit, tot el ram que portava no li arribaria per l'endemà, així que me'n va regalar una. Com suposareu, vaig anar a dormir i al despertar-me la flor ja estava pansida.

L'altra que m'han regalat no li passarà el mateix, puc despertar-me i despertar-me i no canvia, la podré veure cada dia i sempre estarà igual de maca, gràcies Pau, és fantàstica ^^.

Mai havia trobat un trèvol de quatre fulles

i justament aquest no és gaire ordinari, bé, els trèvols de quatre fulles tampoc ho són gaire, així que... tant se val, que sabia que avui tindria sort i per això he sortit de casa amb un somriure, sabent que fes el que fes acabaria bé el dia, i així ha sigut.

I la veritat és que per parlar de temes macos no és que s'escaigui una imatge de pebrots (quins pebrots!) però és el que hi ha, a qui no li agradi que no miri ^^.

Així que voldria parlar del fet de no haver de canviar coses, que tot el que ha de passar passarà. Si aquest cop de sort vol dir que aniré per un altre camí, doncs que així sigui, que segur que serà el millor que em pugui passar.

PS: si haguéssim continuat amb el grup de música hauríem triomfat, el nom era "seven leaves clover", m'encantava! com trobo a faltar els dissabtes d'assaig encara que ens acabéssim assentant a fora a l'herva i tocant el tamtam i la guitarra.

Pot d'estrelles n1

Avui regalo això al Gustavo, l'home tortuga que m'acompanya a la feina cada dia. Li havia de fer un regal perquè tot i ser l'home tortuga és la persona que pot arribar a correr més amb el cotxe en un moment donat.

M'explicaré, haig de demanar-li perdó perquè la setmana passada (o va ser l'altra?) vaig fer tard, culpa dels trens, busos i aquestes coses. La història està en que tornàvem amb l'Ona des de Cerdanyola, ja anàvem força tard, i se'ns van afegir un parell d'anècdotes pel camí:

Vam veure com una iaiona es posava a cridar "Voy a llamar a la policiaa" amb veu d'histèrica, aleshores tot el vagó es va aixecar per veure què passava i va semblar que feiem pressió a un fet que acabava de succeir, un parell de marroquins havien pegat a una noia. Passats pocs minuts i quan el parell d'agressors havien marxat del vagó (a causa de l'amenaça de la iaia cridanera) ens vam enterar de la veritat, es veu que la noia estava robant als dos marroquins, en aquell moment no ens hagués semblat possible. Si la noia hagués pegat als marroquins segur que no hi hagués hagut problema, segur que la estarien robant. Quines contradiccions.

Quan vam arribar al cole ho vaig explicar uns 5 o 6 cops, perquè els nens anaven cridant a amics i a amics d'amics perquè tornés a relatar la meva historia. El més bonic és que cada cop que l'explicava ells seguien allà, escoltant-me, atents a la repetició del relat i a la repetició de la repetció.

Com que uns quants són marroquins van fer una espècie de reflexió extranya dient que ells quan s'enfaden, s'enfaden però que no sempre tenen la culpa i que molts cops van en contra d'ells perquè sí. Va ser una reflexió molt maca, tots hauríem de veure què en pensen els nens i els hauríem de fer una miqueta més de cas.

En definitiva, si no hagués sigut per el tortuga Gustavo no hagués arribat a temps a classe, i com que ell sí que va arribar una mica tard li vaig prometre un pot d'estrelles i una estrella (no petita, sinó mitjana ;)).

Suposarem

Suposarem que aquest cop em posaré a escriure (per fi) un blog i em deixaré estar de fotologs, feiçbucs, espais i collonades: aquest cop aposto per un estil més seriós però sense deixar de banda que sempre es diuen tonteries ja que, al cap i a la fi, són el millor que hi ha en les nostres vides.

Així, començaré d'aquí poc parlant del que sigui, per indignar-me o per penjar algun preferit del youtube, i intentaré (i espero) ser regular, encara que suposo que ara comença la etapa més estressant he viscut fins ara.

Cal dir que en part aquest blog és per a mi, feia molt que deia que volia escriure i si no hi ha un suport digital amb possibles seguidors anònims al darrere estic molt segura que no escriuré res que no siguin converses de chat amb gent que enyoro.

En fi, d'aquesta manera començo i demà posaré alguna cosa, avui toca inventar etiquetes i ficar tonterietes per la pàgina.

Que la força us acompanyi.